Archivo de la categoría: salvador-espriu-i-castello

L’os nicolau

L’OS NICOLAU

Ara tocarem un timbal més afinat, si us plau. Que difícil!

Per placetes i carrers

fan ballar l’ós Nicolau,

orb i semiparalític.

—Parunyó, mou el pinré

bustaró, després el can.

Panipen, queleraló!

Les puces se l’han cruspit

gairebé de viu en viu.

Ell, però, quiti de pena.

Perquè recorda camins,

llunyans rostres, nits de calma,

resignat, serè filòsof.

És tan vell que aconseguí

veure barques i mestrances,

estudis d’antics pilots.

Època d’ametlles toves

segons fórmules papals.

Or i blanc de tarongers.

I madame de Pantostière,

vinguda de Vallgorguina

a parlar polit francès.

I l’altiva sor Ephrem,

que penjà de sobte els hàbits,

ja ningú no sap per què.

—Prou, et dic. L’ós ballador

amb les urpes arreplega

els vailets que no són bons.

Se’ls emporta lluny de casa,

a la fosca del seu cau,

d’on no tornaries mai.

Menja nens amb safanòria.

Es beu la sang a galet,

glo, glo, glo, fera soturna.

No hi ha mel, ni gel, ni cel.

Xurriaques i tambor,

pols i vent de cantonada.

Els dits toquen amb compàs.

Comença de nou la dansa,

que miren ulls divertits.

—No queris el trajatoi.

Si et repasso pajories,

busmucaràs pasmuló.

Roda, roda, maleït,

fins que caiguis sense forces.

Aleshores, a dormir.

Ha ballat l’ós Nicolau

on jo vull que se m’enterri:

a Sinera, prop del mar.

* Dins el llibre “Les Cançons d´Ariadna” (1949)

Els tres reis d’orients

ELS TRES REIS D’ORIENTS

Personatges de cartró, d’una vella comèdia infantil.

Tres que van sempre plegats,

mirant estrelles del cel,

per camins de vent i sorra.

El blanc a vegades cau

de la gropa del camell,

perquè el cor se li adormia

en un somni volander.

El ros és gros i festós,

golut de mel com un ós.

El negre s’enamorà,

fora del temps i l’espai,

de Belkis, reina de Saba.

El servia, fidelíssim,

Sembobitis, conseller,

màgic i metge, sortit

de l’antiga escola d’On.

Coneixia mil secrets

i l’espant de l’encanteri

de l’herba de seguissets.

—Em comencen d’ensopit

les tertúlies al desert.

Galopem rera el cometa.

Quan s’aturi, pararem.

—Millor fóra que tornessis

a la cort, a sancionar

nous tractats de pau i guerra.

—Que s’esperin, tant se val!

Avancem vers el portal.

Arriben davant un nen

ben igual al teu o a un altre.

En bolquers molt endreçats,

plora als braços de la mare.

També veuen una mula,

un bou ajaçat al sol

(enorme repòs del bou!)

i un home que pica claus

assegut en un escó,

amb gran aire de fatiga

i de no saber què passa.

—Ofrenem or, mirra, encens,

quasi un plus de vida cara.

Preneu-ne la voluntat,

dispenseu que sigui magra:

als arxius sacerdotals

no hi ha precedents legals.

Déu mantingui la salut

i no augmenti la mainada.

El viatge ja enllestit,

baró de florida vara,

acompanya’ns al cancell

i dóna’ns almenys les gràcies.

Els jerarques van tranquils,

per la calma de la tarda.

Parlaven coses de grans,

després de feina acabada.

Es contaven acudits

i reien fins a les llàgrimes.

Sembobitis els segueix,

fent posat de prunes agres.

Desaprova aquell humor,

que no entén: l’assignatura

no s’ensenya pas a On.

* Dins el llibre “Les Cançons d´Ariadna” (1949)

Barca osiriaca

Passos de fidel germana

per escales de Llevant.

Pur i nu, a la mar calma,

endinsat en el cristall,

sotmès a cadenes clares,

mentre va naixent el sol,

espero la veu del jutge,

arbre, monarca i llavor,

que han unit pregons misteris

en un nom i en un dolor.

Quanta quietud rompuda

per la proa de la nau!

Ofreno forces amigues,

bronze de secreta sang,

ferida subtil de llavis,

blanc encens sacramental.

Barquer de l’etern viatge,

deixa’m amb tu reposar.

Ressò de laments i címbals

per escales de Llevant.

* Dins el llibre “Les Cançons d´Ariadna” (1949)

Escil.la

Ciutats clares, temps de sol

m’han abandonat per sempre.

S’encenen enlaire llums,

per fer-me la nit profunda.

Volaven imperials

ales d’àguila damunt

l’hivern. Solitud. Arriben,

a roques hostils dels anys,

bronzes i mures, naufragi.

Mentre se m’emporta el mar

pel pas de cada moment,

recordo camins antics,

febles veus, cançó llunyana.

Com ja l’odi m’és vaixell

atret vers darreres calmes!

* Dins el llibre “Les Cançons d´Ariadna” (1949)

Baralla de dos cecs captaires

Per negocis rivals

de cantonada,

estrategs de la nit

ara combaten.

Un inútil fanal

il·luminava

aquell odi brutal

de mans i plagues

blanquinoses dels ulls

sense mirada.

S’escometen tots dos,

garrots enlaire:

ferocitat atroç

de brontosaures.

Aguditzen sentits

d’oïda i tacte,

cautelosos, subtils,

per situar-se

en el terreny potser

més favorable

al resultat final

de la topada.

No falla ni un sol cop

l’endevinada

de l’ombra contra l’ombra.

S’esbotzaven

els cranis afaitats

—pedra picada—

i fins el moll de l’os

de l’espinada.

Després de llarga estona

de baralla,

un d’ells cau fent un crit

als peus de l’altre

i no es belluga més.

Tot ple de nafres,

el vencedor s’ajup

orientant-se

per la sang que s’escola

del cadàver.

La roba va palpant

amb molta pausa,

davalla vers l’infern

de les butxaques

i el buida del pecat

de la xavalla.

* Dins el llibre “Les Cançons d´Ariadna” (1949)

Boda de laia

BODA DE LAIA

En el seu aniversari.

Marxen per l’espessa

boira, molt mudats:

clenxes, mantellines,

colls encarcarats.

No saben com fer-s’ho

per ficar-hi golls.

Fanguegen, rellisquen,

envesteixen tolls.

Contempleu la noia,

quina faç de mort!

Sembla que camini

ben a contracor.

A l’església buida,

el nuvi s’espera.

Del fred li sagnaven

penellons d’orelles.

Vent de mar penetra

per forats i escletxes,

lentament movia

ex-vots de navetes,

de babord vers estribord:

bergantins, pollacres,

bucs de galerons.

Avisen campanes

que la núvia ve.

Els seguicis paren

en lloc avinent.

Deixen els promesos

davant de sant Elm:

or barroc, candeles,

roses de paper.

El rector comença

a casar-los. Té

la color trencada,

llavis moradencs.

Adreça la parla

als nous contraents.

Amics i família

miren satisfets.

Vigilen que diguin

amb veu ferma el sí.

Quan arribi l’hora,

no l’hauran sentit.

Atacava l’orgue

acords d’ocasió,

a l’altar s’obrien

magnes velacions.

Es cansen de pressa

tots els convidats.

Tossien, remuguen,

riuen amb esclat.

Sorollen cadires,

s’empassen badalls.

Creuen que la missa

mai no acabarà.

A la fi sortien

mig baldats, enteres.

Sort que de seguida

menjaran calent.

Encara que siguin

hostes de ganyons,

compten atipar-se

d’arròs, canelons,

llobina, llagosta,

conill, pollastrot,

gelats, cafè, crema,

tabac i licors.

Tornaven, solemnes,

pels carrers estrets.

Els veïns voltaven

marit i muller.

Els desitgen feina,

descendència, pau,

salut, llarga vida

i felicitat.

Filles de Maria

seques, virginals,

plenes de cabòries,

a la falda un gat,

pensen i rumien,

riques de detall,

quan ambdós es trobin

sols, què passarà.

* Dins el llibre “Les Cançons d´Ariadna” (1949)

Fira

Per al repòs de l’ànima de la Pepa Pollés, d’un llinatge de pilots, a Sinera. Cançó d’amors. Sentiràs el ritme llunyà del timbal de les gitanes de la cabra.

Ariadna es lamenta

que no sóc sentimental

i no canto dolceses

del llaç matrimonial.

Acarono, en resposta,

el seu dur occipital,

tot lliurant-me a designis

d’un furor elemental.

Passegem per la fira

d’una vila amb catedral,

de bracet, lívids, lànguids,

lassos de sentir un timbal

percudit per gitanes

al davant d’un hostal,

entre xiscles de públic

i la dansa teatral

de la cabra, titelles

i una nena que es fa mal.

Roseguem uns quants xurros

amanits amb oli i sal.

Cau la llum de la tarda,

fa calor de fornal.

Penetrem amb desfici

dintre l’ombra d’un portal.

«Prou que ho sé, no m’estimes!»,

diu l’aguda veu nasal.

«D’anys ençà que oblidares

aquell sí sacramental.»

Jo la miro: és ben lletja,

amb cintura maternal.

he fet sempre l’animal,

que treballo tothora

per portar-li bon jornal!

No puc més. Prenc, de sobte,

una decisió fatal:

a la nit, quan s’adormi,

fugiré, via naval,

i no crec que em retrobi

ni al Jutjament Final.

* Dins el llibre “Les Cançons d´Ariadna” (1949)

D’uns vells estius de joves fills de casa bona

El papà havia comprat al Montseny, al vessant que mira a la banda de Girona, una finca per passar-hi els nostres estiueigs. Des d’ella vèiem, una mica lluny, una ampla plana i també, força més lluny, ben al nord, la llarga serralada dels Pirineus.

A la finca hi havia, en esglaonament, molts i diversos i bonics jardins, complementats per feixes i feixes de conreu, de regadiu i secà, que el guarda i alhora masover de la propietat treballava i se n’aprofitava per complet, sense haver de lliurar al senyor, perquè aquest ho havia liberalment establert així, ni tan sols una simbòlica mostra de les collites.

A la mamà li agradaven de debò les flors, sobretot les roses, i n’era molt entesa. El papà preferia els arbres i, amb molt bon sentit, amb un ordenat criteri, va fer plantar avets, pins i til·lers, abundoses variants de cupressàcies i fins vulgaríssims plàtans, no massa estimats per ell però que creixien de pressa i donaven de seguida ombra.

Mes enllà dels jardins, en la davallada cap a un rierol, s’alçava un petit bosc de vells castanyers. Potser no arribaven ni de bon tros a un centenar, però bastaven —aplegant-los als pollancres, no pas aristocràtics àlbers, que s’enlairaven i es vinclaven a frec de les contínues aigües glaçades del primíssim corrent— perquè nosaltres, amb els fills del guarda, uns quants amics que se’ns ajuntaven i una munió de gossos bordissers, i ens divertíssim a l’indret amb una pila de jocs que em pensaria que no inventàvem pas. Ara érem indis i caubois, ara lladres i serenos, ara ens acontentàvem simplement amb senzilles partides de cuit. No abastàvem nius, perquè veníem de closos hiverns de ciutat i, a més, perquè sovintejades, edulcorades, alliçonadores prèdiques de pedagogs moderns embridaven en aquest punt els nostres sanitosos instints cruels. Coneixedors de l’última paraula de la seva tan bàsica disciplina, els mestres —senyoretes fadrinardes i senyors abillats de llustre i caspa— mai no traïen, almenys a la nostra cara, les més estrictes normes del que anomenaven, amb una certa confusió ben explicable, a vegades «cultura», a estones «civilització». Respecte als gossos, aviat anaven per les seves. Quant als fills del guarda, eren xanguet, pura menudalla, i el masover i la seva dona s’afanyaven a pujar-los en un genèric temor reverencial dels amos —que en aquest cas concret balderejava—, en el de Déu —és clar— i en els principis mil·lenaris d’una eficacíssima sornegueria.

Corríem matí i tarda, doncs, d’un cantó a l’altre, amb un mínim de destorbs. En imaginar-nos que, per una temporada, l’estiuenca, no pas curta, havíem atès una aproximació de llibertat —i qui sap si aquest nostre somni al bany marià no era massa fals—, ens sentíem, amb algun retall, amb algunes familiars limitacions, immensament feliços. Si ens cansàvem de gambejar, ens dedicàvem a un rudimentari, reposat ping-pong o al croquet, una troballa anglesa semiesportiva de molt bon to que tal vegada ara ningú no coneix. Hi intervenien ferros clavats a terra —que figuraven arcs o ponts—, boles de fusta massisses i llargues maces sòlides, també de l’esmentat material. Els vençuts al llarg de l’entreteniment, que sempre solíem ser els mateixos, com que érem tan ben educats, perdíem amb freqüència l’oremus, ens enrabiàvem gairebé fins al roig viu, brandàvem les nostres maces i llançàvem boles al cap del guanyador de torn, que era de costum algun xicot una mica més hàbil que els derrotats, no un trampós, segons la nostra invariable acusació. Per pega, les boles no l’encertaven mai, però, tant perquè l’enemic les esquivava a temps com perquè la nostra punteria, de sedentaris presoners de principal a Lavínia, era dolenta. Tanmateix, si la qui s’esvalotava era una nena, educanda —i no hi havia excepcions— en algun dels més cars col·legis de mortificades, fines, eficients, xovinistes monges franceses, calia que el victoriós, per defugir el greu perill, anés, amatent, amb un compte superflorídic.

Quan plovia —i el cel no ens ho escatimava—, ens tancàvem a casa, quin remei!, i ens embrancàvem en baralles innocents de cartes, en innombrables combinacions de loteria o d’oca o en el mah-jong, en aquelles reculades dates furiosa moda i avui a l’últim cercle de l’infern de l’oblit, em penso. Així ens emparàvem contra el tedi i ens en defensàvem tan bé com podíem. La ràdio, si ja existia, era un rogall inintel·ligible. La gramola, una joguina per a l’ús exclusiu de vespes ties conques o d’altres persones de supòsit, i encara de les més tocades i posades, perquè els discs es ratllaven i trencaven que era un gust, és a dir, una tragèdia domèstica. La tele, ni tan sols un malson remot. Hi havia, però, en compensació, uns berenars copiosíssims —d’una manera especial a les tardes de temperi— i, més tard, no gaire, uns escandalosos sopars de penitencier. Ens enfitàvem, amb l’austeritat d’aquelles menges, tot sovint, i amb amor ens imposaven aleshores el càstig de l’oli de ricí —servit en una tassa amb tota la vora untada de mel— i la mandra d’uns quants dies de llit, no sense algun al·licient, alguna pispada dolçor de caramel d’anís o de menta, que no perjudicava gens, ja se sabia. I en la convalescència llegíem, en el nostre normatiu castellà, volums i més volums de Salgari i les col·leccions senceres de les aventures de Dick Turpin o de Buffalo Bill, que ens encantaven. En canvi, la mentidera lata de Julio Verne no era pas del nostre grat.

Però en aquelles altures i ara i sempre el nen i el noi volien, volen i voldran, per damunt de tot, acció i fantasia, en aliatge indestriable. I, per sort, la barreja produeix una pila d’entremaliadures. En gosaria contar unes quantes, no molt endiastrades i tal volta no avorrides, però se m’acaba el paper. I, d’altra banda, aquest és un llibre perquè el llegeixin els bons minyons, més o menys tendres, més o menys madurs.

Barcelona, març de 1982.